Introducció

La crítica a l’antropocentrisme demana un replantejament del tipus de relació amb tot el que envolta l’ésser humà, no només amb els animals no humans sinó també amb tota la resta de la natura. La teoria posthumanista s’alia amb l’etnografia inter-espècies i també amb els anomenats Human Plant Studies, nous àmbits de coneixement que exploren les interrelacions entre diferents espècies d’éssers vius, entre ells els vegetals.

Es tracta de valorar les plantes no només pel profit que en traiem sinó sobretot per elles mateixes. No és el mateix entendre les plantes com a mera res extensa en el sentit dualista cartesià, sense cap mena d’intel·ligència ni finalitat per elles mateixes que considerar-les realitats autopoiètiques. Es tracta de dues visions radicalment diferents: dominació versus compenetració. 

De la mateixa manera que s’atorga la qualitat de persona a animals no humans, hom també comença a parlar de plantes com a persones, una consideració que per cert ja trobem en moltes cultures diferents de l’occidental, especialment dins d’aquelles marcades pel xamanisme.

Avui sabem que les plantes són organismes intel·ligents  i com a tals presenten comportaments específics. Les plantes no tenen cervell, però llur intel·ligència es produeix per emergència. Tenen la capacitat d’aprendre, de recordar, de comunicar, de prendre decisions imprescindibles per a la seva supervivència, poden fins i tot manipular altres espècies. 

A la nostra societat cada cop hi ha més col·lectius que emergeixen per fomentar una nova relació entre éssers humans i arbres. Amb una clara filosofia posthumanista en el seu rerefons, promouen activitats com la del Shinrin-yoku, o bany de bosc o tallers per aprendre a comunicar-se amb els arbres. Hom parla als arbres amb una mirada completament diferent de la classificatòria del botànic, a la de l’excursionista que cerca una ombra en el camí o a la del pintor que representa l’arbre en el seu llenç. L’arbre al qual hom es dirigeix és percebut no segons una visió uniformitzada, com un més dins de l’espècie vegetal, sinó en la seva individualitat real que sovint és menystinguda o ignorada.

1

Hom és conscient que l’interès en l’ésser humà propi de l’humanisme ha dut al fet que se’l consideri aïllat de la resta de la creació. La idea de l’ésser humà és radicalment diferent si el concebem com a individu autònom o bé articulat com un membre més dins de les comunitats multi-espècies. Es pot entendre la natura humana com una relació inter-espècies (Tsing, 2012: 144).  

2

Dins de la crítica a l’antropocentrisme característica del posthumanisme, un dels seus trets propis és el diferent tipus de relació que es promou amb tot el que envolta l’ésser humà, com per exemple els animals no humans però també tota la resta de la natura. Més enllà de tradicionals camps de recerca, com per exemple l’etnobotànica, les perspectives posthumanistes intenten abordar la qüestió de la relació de l’ésser humà amb el món vegetal, tot superant les traves zoocèntriques i antropocèntriques que ignoren la possibilitat que les plantes vehiculin agències. Aquests enfocaments teòrics constitueixen un motiu més per reflexionar sobre nosaltres mateixos i de com ens entenem en el món. 

3

Els Human Plant Studies, nou àmbit disciplinari que s’interessa per la interacció entre vegetals i humans, integren les nocions emergents de subjectivitat vegetal amb les humanitats crítiques (Ryan, 2015: 8). Dins d’aquest context es reconeix la intel·ligència a les plantes, i allò que és més rellevant, no se les considera exclusivament dins de la relació diàdica unidireccional subjecte-objecte pel qual es refereix als seus vincles amb els humans. Això ajuda a entendre l’ésser humà com un membre més de la comunitat multi-espècies i a continuar soscavant la dicotomia natura-cultura a la qual encara estem mentalment tan aferrats.

4

A la nostra societat, habitualment s’atorga importància al regne vegetal només pel seu valor instrumental. Les plantes ens proporcionen aliment, medicina, materials, frescor, oxigen, confort emocional, plaer estètic… Aquesta visió utilitarista s’escau bé als paràmetres de l’antropocentrisme, la creença que ens fa considerar els éssers humans al centre de la creació i que duu al fet que tot ho entenguem al nostre servei. Això és el que ha justificat l’explotació salvatge del planeta i tot el que forma part d’ell.

5

Talment com ens diu en Matthew Hall en el seu llibre Plants as persons: A Philosophical Botany (2011), considerar persona un ésser viu no-humà no vol dir simplement que se li projectin qualitats humanes que de fet no posseeix (antropomorfisme). Es tracta de veure’l com a ésser viu, amb la seva pròpia perspectiva i amb l’habilitat de comunicar (a la seva manera). La qualitat de persona emergeix de la seva capacitat de relacionar-se, de volició i d’intencionalitat. 

6

La filosofia tradicional ha marginat les plantes negant-les valors com autonomia, individualització, autoidentitat, originalitat (Marder, 2013: 55). El mateix ús de l’adjectiu “vegetatiu” quan s’aplica als humans ja és força revelador. En el llenguatge col·loquial, dir d’algú que es comporta com un vegetal és adscriure-li una passivitat gairebé total, reduint les seves funcions a l’àmbit fisiològic més elemental.

7

Les plantes són organismes intel·ligents (Mancuso i Viola, 2015) talment com es mostra en llurs comportaments. Es comuniquen entre elles, posseeixen capacitats de previsió, aprenentatge i memòria. La seva intel·ligència és diferent a la humana (ja n’hi ha prou que els humans ens entenguem sempre com a model).

No és que les arrels facin de cervell, talment com va aventurar Charles Darwin a finals del segle XIX (1880). Les plantes no tenen cervell, però llur intel·ligència es produeix per emergència. La idea d’emergència fa referència a aquelles propietats d’un sistema que no es troben a les seves parts constituents.

Plant Neurobiology – Commentary – The New Yorker
https://www.youtube.com/watch?v=MPql1VHbYl4

Are plants conscious? Stefano Mancuso | TEDxGranVíaSalon https://www.youtube.com/watch?v=gBGt5OeAQFk

Així, per exemple, es considera la vida com a fenomen emergent, ja que és una propietat que no es troba en cap de les diferents parts de les quals es compon un organisme viu. A més d’intel·ligents, les plantes són també éssers sentients, si entenem la sentiència com la propietat de qualsevol organisme capaç d’assumir per ell mateix canvis com a resposta al medi (Myers, 2015: 47).

8

Tot i no disposar d’un aparell auditiu com els humans, les plantes són sensibles als sons i mostren comportaments fonotròpics (Retallack, 1973). A voltes, amb unes músiques es mostren més ufanoses, amb d’altres es marceixen. Mitjançant el seu creixement s’apropen o s’allunyen del focus emissor de so, sempre segons les seves predileccions musicals. Els humans, per acostar-nos a l’objecte de desig fem servir les cames; elles, les plantes, fan servir el creixement (Myers, 2015: 14).

Mitjançant uns elèctrodes que s’emplacen a frec de les arrels i a les fulles de la planta, es capten variacions electromagnètiques que a través d’un aparell especialment dissenyat per a això es tradueixen en flux sònic. Això permet a músics com Simone Vitale improvisar amb el seu propi instrument tot acompanyant el “cant” de les plantes.

9

Des de fa alguns anys, ja corren discussions sobre ètica relacionada amb el regne vegetal que fa que se li atorgui valor més enllà del que té per a la supervivència de l’espècie humana. Les plantes tenen valor pel que són. Es considera per tant que es mereixen respecte com a persones-no-humanes. Entendre les plantes com a persones no és una mera metàfora. Assumir aquesta idea no vol dir que hàgim de prescindir d’elles. De fet, el món vegetal directament o indirecta es troba a la base alimentària de tot el regne animal. Però sí que fa més difícil cedir a comportaments de destrucció arbitrària als quals estem tan avesats.

10

Actualment, a la nostra societat sorgeixen col·lectius especialment pensats per fomentar la relació i comunicació entre éssers humans i arbres. Amb una clara filosofia posthumanista en el seu rerefons, promouen activitats i processos d’aprenentatge entesos com de creixement personal i anant més enllà de la comprensió del regne vegetal que habitualment tenim. Hom parla a les plantes, abraça els arbres i cerca en la profunditat dels boscos sentir de prop els éssers vegetals. En tot això s’observen característiques fonamentals per al pensament posthumanista com són el seu posicionament postantropocèntric, el descentrament de l’agència, així com la desestabilització d’una rígida frontera entre espècies.

  • Darwin, Charles, The power of movements in plants, London: John Murray, 1880
  • Hall, Matthew, Plants as persons: A Philosophical Botany, Albany: Suny Press, 2011
  • Mancuso, Stefano i Alessandra Viola,  Brilliant Green: The Surprising History and Science of Plant Intelligence, Washington: Island Press, 2015
  • Marder, M., Plant-thinking: A philosophy of vegetal life, New York: Columbia University Press, 2013
  • Myers, Natasha, “Conversations on Plant Sensing: Notes from the Field”, NatureCulture 03, 2015, pp.35-66.
  • Retallack, Dorothy, The Sound of Music and Plants, Santa Monica: DeVorss, 1973
  • Ryan, John Charles, Posthuman Plants: Rethinking the Vegetal through Culture, Art, and Poetry, Champaign: Common Ground Publishing, 2015
  • Tsing, Anna, “Unruly Edges: Mushrooms as Companion Species: For Donna Haraway”, Environmental Humanities 1/1, 2012, pp. 141–154