Introducció

Els objectes ens conviden a fer coses amb ells. Els objectes ens generen admiració (obra d’art, pedra preciosa), repulsió (una immundícia al mar), curiositat (quelcom desconegut), amor (pertinença d’una persona admirada), devoció (imatge d’un sant), impotència (l’aparell electrònic que no ens respon), ràbia (el cotxe que no arrenca), seguretat (el despertador que em garantirà no perdre l’avió), etc. Fins i tot parlem de l’“objecte passió”, terme que Jean Baudrillard emprava per descriure allò que mou el col·leccionista. Tot això és el resultat de la capacitat d’agència que tenen els objectes, de la seva capacitat d’afectar. En aquest sentit són el que Bruno Latour anomenava “actants”, qualsevol cosa que modifiqui amb la seva incidència un estat de coses; tot allò que actua o mou a l’acció, sigui humà o no humà. 

En els mites, rondalles i creences ja s’atorga tradicionalment poder a determinats objectes, el “poder carismàtic” en termes de Max Weber: l’espasa de Lohengrin, la vareta màgica de les fades, els talismans… Aquesta agència atorgada a determinats objectes en el món credencial no és sinó una ressonància amplificada de l’experiència que hom té en la vida quotidiana amb els fluxos afectius entre cos i objectes, en sigui o no conscient. El ceptre del rei no només és un símbol, ajuda també a sentir-se rei a qui l’empunya. Això ho sabem molt bé pel que es refereix a la indumentària. Un uniforme ajuda a generar els sentiments que associem a allò que representa; contribueix, per exemple que hom se senti metge, policia, presidiari, conserge, etc.

Hom diu que l’assignació d’un atribut a un objecte modifica la seva naturalesa. Així, en l’àmbit del sagrat, un altar no és el mateix que una taula. Però de fet, segons la perspectiva posthumanista, allò que es modifica no és la natura dels objectes sinó el tipus de relacions que establim amb ells. Les “coses” esdevenen “objectes” en ésser definides, anomenades, incorporades a l’àmbit experiencial de l’individu (Leeuw, 2008: 222). Això implica relacionalitat: Els objectes són definits per subjectes, i els subjectes pels objectes.

1

Estem literalment envoltats d’objectes. Els fem, els emprem, ens els intercanviem i, quan ja no els considerem necessaris ens en desfem. Alguns, com les obres d’art, els admirem. A d’altres els atorguem un gran valor simbòlic, personal o col·lectiu. També n’hi ha que ens són indiferents o ens repugnen. Però al marge de què els atorguem major o menor importància, els objectes, amb un nombre inabastable, estan amb nosaltres en tots els moments del dia. Naixem amb l’ajut d’objectes i quan morim acomboien les nostres despulles. 

2

Els objectes, igual que els éssers vius, també tenen llur biografia, el seu itinerari. Amb un paper blanc, que de fet ja té el seu itinerari previ en el procés d’elaboració, s’imprimeix un full de diari. Amb aquest full, després d’haver-lo llegit puc bastir un ocell de paper que donaré a la noieta perquè jugui. Quan ella s’hagi cansat de jugar, aquell full de paper deixarà de ser ocell per passar a ser una bola informe que anirà a parar al contenidor de reciclatge; i podríem continuar encara amb el potencial itinerari d’aquell full de paper ja com a deixalla.

3

Les línies de separació entre objectes i persones són culturalment variables, i no s’entenen de la mateixa manera en totes les societats (Hoskins, 2006: 74) i fins i tot hi ha diferències entre infants i adults d’una mateixa societat. Es poden considerar els objectes com si fossin vius, amb sentiments i consciència (animatisme), així com es donen creences per a les quals els objectes posseeixen una ànima (animisme). En certs contextos, les persones semblen adquirir atributs d’objectes o els objectes de persones. Només cal pensar en el cas de l’esclavisme en què els éssers humans, entesos com a possessió, es compren i venen.

4

Sense objectes no existiria la societat tal com la coneixem. Amb objectes expressem amor, obligació, creences, intercanvi, comerç, riquesa i pobresa, treball i lleure, normes, guerra… I més enllà de la mera expressió, amb els objectes materialitzem tot allò que fa que puguem parlar dels  individus com a éssers socials. 

Els objectes són co-productors de la vida social. Què seria de la majoria dels éssers humans actuals sense aquest objecte que denominem rellotge? Més enllà de les tecnologies, des del primer rellotge d’aigua o de sol fins als més sofisticats rellotges atòmics, no es pot dubtar que hi hagi hagut un altre objecte que hagi incidit tant en les relacions socials.  Per a bé i per a mal, som presoners dels horaris, i quan organitzem les nostres vides, atorguem al temps mecànic del rellotge preferència sobre el temps subjectiu. Els objectes són el ciment de la societat.

5

Els éssers humans adscrivim poder als objectes. Pensem, per exemple, en el talismà, l’escriptura de propietat o els diners. Però més enllà de casos particulars en els quals se’ls atorga el poder per raons simbòliques, és a dir, no pel que són materialment ans pel que representen (un poder espiritual, el reconeixement legal d’una propietat, l’equivalent en or), tots els objectes, igual que els éssers vius, tenen la capacitat de vehicular agència, és a dir, d’afectar.

6

Quan parlem d’agència ens referim als efectes que una entitat qualsevol té sobre una altra. Així, per exemple, si jo caminant per un sender forestal aparto una branca caiguda que m’entorpeix el camí, l’afecto. L’afecto en virtut de la meva capacitat d’agència. Jo soc l’agent i la branca pacient. Però també puc pensar que aquella branca em va afectar. En interposar-se en el meu camí va generar en mi una reacció que em feu actuar. La branca feu d’agent i jo de pacient.  I fets com aquest ens els quals jo afecto o bé soc afectat constitueixen la base de la vida. 

7

A diferència de l’humanisme tradicional en què només es reconeixia el poder d’agència als humans, en la teoria posthumanista es reconeix a tot ésser viu o inert la capacitat de vehicular agència. No endebades diem que una obra d’art o qualsevol altre objecte ens captiva. El verb captivar és el millor  indicatiu de què estem parlant d’agències, és a dir, l’efecte o poder que quelcom exerceix sobre nosaltres; ens atrau com la força de la gravetat atrau els cossos. 

8

En termes d’agència no es poden fer distincions absolutes entre humans i no humans. Per això parlem també d’agència distributiva en el sentit que la possibilitat d’exercir agència no ha d’ésser confinada als seus portadors tradicionals –les persones humanes–, sinó que ha d’ésser entesa com una propietat de totes les coses. No hi ha un únic subjecte a la causa d’un efecte, sinó que sempre hi ha moltes vitalitats que entren en joc (Bennett, 2010).

9

Els objectes ens ajuden, ens frustren, ens enutgen, ens donen plaer, desperten les nostres passions… Ens afecten en tots els sentits. Però si ens escapolim per uns moments d’aquesta ontologia dualista que és la que acompanya la nostra manera de pensar, podem anar un xic més enllà. No és només que sense ells no podríem viure. Sense ells tampoc seríem. És a dir, sense moltes de les coses que ens envolten, ontològicament, aquest jo no podria ésser. Els actuals estudis sobre ciència cognitiva ja apunten a la borrositat de límits entre el cos humà, el cervell i objectes inorgànics com els smartphones o rellotges, de manera que aquests aparells s’acaben integrant en la ment, fent trontollar d’aquesta manera les distincions ortodoxes entre ment-cos, interior-exterior o màquina-humà (Springwood, 2014: 463). Podria ser un dibuixant sense el seu llapis?

10

I tot i que la supèrbia humana fa que ens sentim infinitament superiors als objectes, tinguem en compte que no és només que nosaltres disposem d’ells; els objectes també disposen de nosaltres perquè ens afecten i influencien. D’aquí aquella màxima de Nietzsche: “Qui poc posseeix, tant menys és posseït” (2016: 40).

  • Bennett, Jane, Vibrant Matter. A political ecology of things, Durham: Duke University Press, 2010
  • Hoskins, J., “Agency, Biography and Objects”, en C. Tilley, W. Keane, S. Küchler, M. Rowlands i  P. Spyer (eds.) Handbook of Material Culture, London: Sage, pp. 74–84, 2006
  • Leeuw, S. E. van der, “Agency, Networks, Past and Future”, dins C. Knappett i L. Malafouris, eds. Material Agency: Towards a Non-Anthropocentric Approach. New York: Springer, 2008 pp. 217-247
  • Nietzsche, Friedrich, Also sprach Zarathustra: Ein Buch für Alle und Keinen. Berlin: Hofenberg, 2016 [1883] 
  • Springwood, C. F., “Gun concealment, display, and other magical habits of the body”. Critique of Anthropology 34/4, 2014, pp. 450-471