Des d’una perspectiva posthumanista no està gens clar on comença i acaba un cos. Poques dècades enrere, Marshall McLuhan (1994) parlava ja de les “extensions”. Ell tenia molt clar que sense tot el que implica la tecnologia seria impossible entendre què és l’ésser humà. Els artefactes tècnics repliquen o potencien habilitats del cos humà i per tant constitueixen extensions del cos tant des del punt de vista de l’acció física, com de la percepció i de la cognició. Ens desplacem més ràpidament (automòbil), hi veiem amb més nitidesa (ulleres) i pensem millor (ordinadors) gràcies a la tecnologia. Som, de fet, criatures protèsiques, sense que això es limiti ni molt menys a l’actual desenvolupament del món dels cíborgs que tant interessa al transhumanisme.
Però a més, avui sabem que des del punt de vista biològic, la idea que “posseïm” un cos constitueix una fal·làcia. Les teories biològiques contemporànies de l’endosimbiosi, i la transferència horitzontal de gens ens aporten nous models de la realitat en la qual es fractura la dicotomia organisme/entorn tot donant pas a un nou model de subjectivitat que s’oposa a l’unitari jo de la biologia zoocèntrica. El nostre cos és un massiu ecosistema microbià. No existeix l’individu dins de la biologia. La unitat fonamental de la vida és la interconnexió i la relació.
Per tant, ens equivoquem si pensem que som individus. Som “fragments”, parts d’un tot. El que som, ho som en i amb elsaltres. Els nostres cossos formen part d’assemblatges en els quals interactuen una munió d’elements mitjançant les forces afectives (“afectes” en el sentit spinozià), que s’entenen precisament com la capacitat d’afectar i ésser afectat, tot implicant una experiència no conscient d’intensitats, una força experiencial o font d’energies que es troba i barreja amb tota mena de cossos, siguin orgànics o inorgànics. Estem parlant de forces dinàmiques que trenquen la dicotomia cos/ment.
1
Els cossos són processos que esdevenen cossos mitjançant relacions. Els cossos humans, de la mateixa manera que tots els altres cossos, no són entitats amb límits i propietats inherents sinó fenòmens que assumeixen límits i propietats específiques mitjançant la dinàmica oberta de la seva forma d’entrar en contacte (Barad, 2007: 172).
2
En contra de la idea de Descartes que contraposa la res cogitans a la res extensa, i que considera el cos com una mera extensió de la ment, la visió posthumanista entén ment i cos estretament interrelacionats. Segons Descartes, la racionalitat era allò que determina l’existència humana i s’entén el fet de pensar com quelcom independent del cos. Per al posthumanisme, la corporalitat és l’origen de l’experiència i el coneixement. En lloc de pensar en el cos només com a substància, com a cosa material, la superació del dualisme ens duu a pensar els cossos com a lloc de potencialitats, processos i pràctiques (Blackman, 2008: 5).
3
El característic model dicotòmic d’occident sempre ha entès en relació d’oposició les coses i els individus, el món de la matèria inerta i els éssers vius, conceptualitzant els humans com a éssers autònoms. Un dels aspectes, però, que resulta interessant d’aquesta distinció és que el cos ha quedat entre aquests dos pols. De vegades se l’identifica amb la persona i en altres pren la categoria d’objecte, com en el cas dels cadàvers o dels fragments corporals. Aquesta basculació entre els dos pols és precisament allò que, a voltes, ens fa sentir un cert desassossec quan el cadàver acaba prenent el rang d’objecte artístic o d’exhibició per raons que van més enllà de la persona o que àdhuc la ignoren.
4
El no-dualisme propi del posthumanisme el duu a rebutjar a entendre el món a partir de sòlides oposicions binàries, car no es limiten a ser un mer exercici taxonòmic sinó que sovint impliquen valoracions intrínseques talment com superior/inferior, bo/dolent o millor/pitjor. Pel que es refereix al cos, això es reflecteix en oposicions com dona/home, blanc/negre, gros/prim, discapacitat/normal, etc. El no-dualisme no entén aquestes categories com substancialment diferents sinó com a resultat de relacions. Els essencialismes es dilueixen davant la importància que s’atorga a les relacions, i en lloc de donar importància a les concrecions polaritzades, el posthumanisme reconeix la profusió de possibilitats que hi ha en l’in-between, en l’entremig d’elles.
5
Sense tot el que implica la tecnologia seria impossible entendre què és l’ésser humà. Els artefactes tècnics augmenten les capacitats del cos humà i per tant constitueixen extensions del cos tant des del punt de vista de l’acció física, com de la percepció i de la cognició. Els clars límits amb els quals abans enteníem el cos trontollen quan l’entenem dins d’un complex joc de relacions.
6
“Suposem que soc cec i utilitzo un bastó blanc. Camino colpejant el terra amb ell, tap, tap, tap. On començo jo? Està el meu sistema mental limitat pel mànec de bastó? Està limitat per la meva pell? Comença en algun lloc situat a la meitat del bastó?” (Bateson,1976: 489). On comença i on acaba un cos?
7
Quan parlem d’extensions corporals ens referim a l’acoblament d’un artefacte al cos. Quan aquests artefactes passen a formar part sistèmica de l’organisme humà parlem de cíborgs, i del que ningú no pot tenir ja cap dubte és que aquest procés de ciborgització iniciat resulta imparable i s’anirà intensificant en les dècades vinents. El transhumanisme és aquell moviment que advoca per l’ús de les tecnologies per superar les limitacions biològiques dels éssers humans. Aquest moviment, a partir de la col·laboració entre científics i artistes promou la transformació de l’ésser humà per tal de millorar les habilitats físiques i mentals amb innovacions tecnològiques. Es tracta de superar tot allò que es considera negatiu com l’estupidesa, el patiment, la malaltia, l’envelliment o la mort involuntària. Els pensadors d’aquest moviment prediuen que els éssers humans seran transformats amb habilitats tan potenciades que podran ésser definits com a posthumans.
8
Una diferència fonamental entre la visió humanista i la posthumanista és que mentre la primera entén l’ésser humà en una relació antagònica amb tot el que l’envolta, la segona el conceptualitza com a corporeïtzat no només en un món tecnològic entès com a extensions sinó com a node resultant d’infinites relacions amb tot el que l’envolta. Sabem que la nostra pell i el nostre estómac no poden funcionar sense l’ajut de bacteris. De fet, el nostre cos posseeix deu vegades més bacteris que cèl·lules. Els nostres cossos, més que una única entitat són un conjunt d’entitats interactuants. El nostre jo no és només corporal sinó corporatiu (Sagan, 1992: 370).
9
El concepte de transcorporalitat d’Alaimo (2010) es refereix al fet que els cossos constitueixen entitats permeables i poroses, en constant relació amb els elements del seu entorn. Es troben entortolligats amb un món material dinàmic que els travessa i els transforma de la mateixa manera que és transformat per ells. L’aire que respirem, els elements nutritius que ingerim, l’escalfor de raigs de sol que sentim no són sinó una petita mostra de les materialitats que intervenen en la nostra corporalitat. D’aquesta manera, es poden entendre tots els organismes com a xarxes més que no pas com a entitats sobiranes i autònomes.
10
La salut és més una qüestió de tenir en compte una ecologia, és a dir, xarxes relacionals, que no pas la de voler defensar el cos conceptualitzat com a una unitat discreta (Sagan, 1992: 369). Un cos saludable vol dir que es troba immers en una xarxa de relacions dinàmiques beneficioses, bastides d’equilibris i desequilibris, tant interiors com exteriors. La salut corporal és sempre el resultat d’una coproducció i interacció constants entre elements humans i no humans, orgànics i inorgànics, materials i immaterials.
- Barad, Karen, Meeting the Universe Halfway: Quantum Physics and the Entanglement of Matter and Meaning, Durham i London: Duke University Press, 2007
- Bateson, Gregory, Pasos hacia una ecología de la mente, Buenos Aires: Lohlé, 1976
- Blackman, Lisa, The body. The Key Concepts, Oxford: Berg, 2008 McLuhan, M., Understanding Media: The Extensions of Man. Cambridge: The MIT Press, 1994.
- Sagan, Dorion. “Metametazoa: Biology and multiplicity”, dins J. Crary i S. Kwinter (eds.), Incorporations, New York: Zone Books, 1992, pp. 362–385