Introducció
Els éssers humans, al llarg de la seva existència han modificat i continuen modificant les condicions geològiques del planeta. Això és el que defineix l’era que anomenem Antropocè, i que apareix de forma molt marcada des de la segona meitat del segle XVIII fins a l’actualitat. Com a resultat d’aquestes modificacions, avui parlem d’emergència climàtica.
El concepte de l’Antropocè –anthropos vol dir “ésser humà” en grec antic- ens ajuda a ésser conscients dels excessos antròpics que posen en perill la continuïtat del planeta. Talment com la filòsofa posthumanista Rosi Braidotti escrigué, l’Antropocè implica un temps de profunda crisi de valors ètics i epistemològics.
La crítica posthumanista aporta importants elements de reflexió per afrontar els reptes de l’Antropocè. En primer lloc per la seva crítica a la concepció d’ésser humà pròpia de l’humanisme, amarada d’antropocentrisme i individualisme. En segon lloc per la importància que atorga a la relacionalitat del món. Dins d’aquesta perspectiva, s’entén l’ésser humà completament entortolligat amb tot el que l’envolta i, per tant, el posthumanisme clama per canviar un tipus de relació marcat per l’ontologia de l’explotació. L’estreta imbricació dels humans amb tot allò no humà fa que la vida humana sigui no tan sols el subjecte sinó també l’objecte de l’antropocè (Vermeulen, 2020: 60).
1
Els efectes de l’espècie humana sobre el planeta es produeixen ja des del moment del seu mateix sorgiment i molt especialment a partir de finals de l’era geològica del Plistocè en el qual ja trobem l’homo sapiens. Els caçadors recol·lectors incidiren en la fauna i flora en els darrers cinquanta mil anys del Plistocè tardà i començaments de la següent era geològica de l’Holocè. L’extinció de la megafauna del Plistocè fou causada en bona part per l’activitat humana. La transformació de la terra mitjançant l’agricultura s’inicià fa més de deu mil anys. Activitats també mil·lenàries com la mineria i la ramaderia deixen clares empremtes a la terra. Però la magnitud incomparablement superior dels efectes que portà la revolució industrial i el posterior desenvolupament de les societats humanes fa que puguem considerar el segle XIX, amb un creixement exponencial de la demografia humana, com el més marcat punt d’inici per a la nova època geològica de l’Antropocè.
2
Es pot afirmar que l’espècie humana ha esdevingut una força geològica (Steffen et al, 2011: 843). En l’Antropocè coincideixen el temps geològic i l’històric. El terme, originat a la geologia i avui ben difós entre les ciències socials i humanes, es popularitzà a partir de l’ús que en feu d’ell el químic i activista en el camp de les ciències ambientals Paul J. Crutzen (2000), per cridar l’atenció sobre la creixent intensificació dels efectes de l’activitat humana sobre el medi en les darreres centúries. Aquests efectes són tan importants que es poden entendre com a manifestació d’una nova era geològica que seguiria, doncs, a l’Holocè.
3
El terme Antropocè i tot allò que implica no es pot deslligar d’un cert antropocentrisme propi de la mentalitat humana doncs, al capdavall, resulta difícil separar els interessos conservacionistes amb relació al planeta del que és la nostra identitat com a espècie i el nostre desig de supervivència. Tot i així, la idea de l’Antropocè és extremadament útil perquè ens ajuda a esdevenir més conscients que mai dels excessos antròpics que posen en perill la continuïtat de la vida a la terra i subratlla la necessitat de promoure canvis radicals en la manera que tenim de concebre-la i tractar-la.
4
Avui dia, resulta imprescindible treballar per una ecologia política per a l’Antropocè en termes d’un eco-cosmopolitisme (Heise, 2008). Les teories del posthumanisme, en proporcionar-nos eines conceptuals per fer-nos reflexionar sobre el lloc que ocupa l’ésser humà a l’actual era antropocènica ens poden ajudar a repensar els principis bàsics de les nostres interaccions amb agents humans i no humans a escala planetària (Braidotti, 2015). La importància que el posthumanisme atorga a superar l’antropocentrisme i al pensament dualista, així com la seva identificació amb una ontologia relacional facilita enormement la tasca d’afrontar els reptes per a l’espècie humana que implica l’Antropocè. Convé entendre l’Antropocè no només com una realitat que ja estem vivint sinó com un problema que cal resoldre.
5
Els coneixements més avançats de biologia afirmen que l’individu no existeix dins de la biologia. La unitat fonamental de la vida és la interconnexió i la relació. Sense això no hi hauria vida (Haskell, 2017). Aquesta mateixa idea es reflecteix en l’àmbit de les ciències socials i humanes amb el terme naturacultura encunyat per Donna Haraway (2003), precisament per defugir la dicotomia natura/cultura que no fa sinó aigualir la continuïtat real que hi ha entre els éssers humans i altres formes de vida que l’envolten.
6
Quin sentit té separar l’espècie humana o la societat humana de la resta de la natura? Té sentit parlar de cultura en oposició a natura? On cal posar la línia separadora en allò que aconsegueixen les noves biotecnologies, entre d’altres la vida sintètica? Avui dia, les tècniques de modificació genètica han aconseguit que les cabres produeixin la seda de la teranyina per a usos comercials. La teranyina, el niu dels pardals, els intricats laberints dels tèrmits… són productes artificials o naturals? Podem arribar a pensar que l’aranya segrega les seves teranyines de la mateixa manera que els humans segreguem cotxes, edificis o novel·les… Es tracta potser de processos que mostren una complexitat diferent de la de la teranyina, però en tant que segregacions de quelcom natural –l’ésser humà- no es podrien considerar també productes de la natura?
7
Una de les realitats més visibles de l’Antropocè és la del canvi climàtic que amenaça amb desastroses conseqüències per a l’espècie humana. Aquesta possibilitat qüestiona el mite humanista del perpetu progrés humà. Aquest mite, conjuntament amb els interessos depredadors per explotar el planeta, han donat peu al pensament negacionista sobre l’emergència climàtica. Hom argumenta posant en dubte les dades estadístiques o afirmant que el canvi climàtic no es deu a l’activitat humana o que encara que sigui una realitat no ha de ser forçosament negativa o que l’enginy humà ja trobarà mecanismes tecnològics per redreçar-ho. Darrere d’aquests arguments es troben interessos industrials, comercials i polítics molt concrets. Entre els principals promotors del negacionisme sobre el canvi climàtic, a més de grans indústries responsables d’emissions de CO2, es troben moviments polítics de tall ultraliberal i partits polítics pertanyents a l’arc de l’extrema dreta. Entre aquests darrers, sovint, més que per propi convenciment, s’empra el negacionisme com a estratègia per combatre l’ideari de l’ecologisme considerat progressista.
8
El fet de parlar d’espècie humana no ens ha d’ocultar el fet que la responsabilitat de l’empitjorament de la salut ambiental del planeta no rau en una idea abstracta de l’ésser humà sinó en cosmovisions i polítiques derivades d’aquestes cosmovisions molt concretes que donen cos al capitalisme. Per aquesta raó hi ha qui rebutja el terme Antropocè preferint altres denominacions com, per exemple, Capitalocè. Més enllà de la terminologia, però, les conseqüències econòmiques del neoliberalisme són ben clares: El creixement constant de desigualtats socials i econòmiques entre la població del planeta així com l’empitjorament constant –avui podem ja parlar de desastre– de les condicions ecològiques (Chomsky, 1998). “La relació entre el capitalisme i l’eco-desastre no és de coincidència ni d’accident: la necessitat d’un mercat en expansió constant i el seu fetitxe amb el creixement impliquen que el capitalisme està enfrontat amb qualsevol noció de sostenibilitat ambiental” (Fisher, 2009: 18-19). S’afirma que les infraestructures que construïm els humans fa que actualment s’hagin de remoure 4.000 tones de terra per cada ésser humà (Vermeulen, 2020: 59) amb tot el que això genera d’emissions de gasos amb efecte hivernacle. Però òbviament, això són les estadístiques, ja que mentre que els països econòmicament més desenvolupats són els responsables d’ingents quantitats d’emissions de CO2, les poblacions més pobres del planeta ho fan en termes insignificants. Però aquestes pateixen igualment –o encara més– les conseqüències del canvi climàtic.
9
La realitat de l’Antropocè no tan sols és objecte d’interès per a la ciència sinó que també ha estimulat la imaginació dins del món de l’art i la creativitat. El futur distòpic que augura aquesta nova era geològica fa acte de presència en nombroses produccions literàries i cinematogràfiques. Aquella visió possiblement més punyent i que també serveix d’advertència, és la que se centra en les conseqüències d’una bifurcació de la humanitat. Per una part, aquelles persones afortunades que poden fer-se un lloc confortable en les condicions a les quals ha dut l’Antropocè i que, a més, es poden permetre millorar i potenciar llurs cossos mitjançant tècniques transhumanistes. Per una altra part, la gran massa de la humanitat que, si ha sobreviscut al desastre ecològic, es veu relegada a una situació de ciutadans de segona classe. Però el rerefons de tot allò que implica l’Antropocè es troba també en altres camps de la creació artística, com per exemple en la música, només cal pensar en l’estètica de l’artista musical islandesa Björk o en la peça instrumental Deep Anthropocene de Brian Eno. En les arts visuals es parla d’una visualitat pròpia per a l’Antropocè en la qual, a més d’una percepció ecològica en general, es presta també la deguda atenció a com es produeixen els canvis ecològics (Boetzkes, 2015: 272), i emergeixen així mateix innovadores arts visuals com el bioart que empra tècniques de la biologia molecular, nanotecnologia o neurobiologia, entre d’altres.
10
A cadascuna de nosaltres, esdevenir conscients de l’era antropocènica vol dir plantejar-se qüestions com:
Fins a quin punt devem i podem reconceptualitzar les nostres relacions amb els altres éssers vius del planeta i que a la civilització occidental fins al moment s’han caracteritzat principalment en termes d’explotació?
Com hem d’articular les identitats i responsabilitats humanes si ens considerem nosaltres mateixos membres de comunitats multi-espècies que emergeixen mitjançant la nostra interrelació amb altres éssers agencials?
I en termes pràctics, fins a quin punt devem/podem qüestionar-nos els comportaments que a nivell personal i en el nostre dia a dia tenim amb els éssers vius del nostre entorn?
L’Antropocè implica activisme de cara a millorar les relacions entre humans i no humans, reconèixer i actuar en consciència amb relació a les responsabilitats de l’espècie humana sobre el planeta, pensar en termes de justícia social i vetllar per un desenvolupament econòmic d’acord no només amb les necessitats dels humans sinó amb la salut del planeta.
- Boetzkes, Amanda, “Ecologicity, Vision, and the Neurological System”, dins Heather Davis i Etienne Turpin (eds.)Critical Climate Change Art in the Anthropocene: Encounters among Aesthetics, Politics, Environments and Epistemologies, London: Open Humanities Press, 2015, pp. 271-282
- Braidotti, Rosi, Lo posthumano, Barcelona: Gedisa, 2015
- Chomsky, Noam, Profit over people: neoliberalism and the global order, New York: Seven Stories Press, 1998
- Crutzen P J i Stoermer E F, “The Anthropocene”, IGBP Global Newsletter 41, 2000, pp. 12–14.
- Fisher, Mark, Capitalist Realism: Is There no Alternative?, Winchester: Zero Books, 2009
- Haraway, Donna, The Companion Species Manifesto: Dogs, People, and Significant Otherness, Chicago: Prickly Paradigm, 2003
- Haskell, David George, The Songs of Trees: Stories from Nature’s Great Connectors, New York: Penguin, 2017
- Heise, Ursula K., Sense of Place and Sense of Planet: The Environmental Imagination of the Global, Oxford: Oxford University Press, 2008
- Steffen, W., Grinevald, J., Crutzen, P., i McNeil, J., “The anthropocene: Conceptual and historical perspectives”, Philosophical Transactions of the Royal Society A: Mathematical, Physical and Engineering Sciences 369, 2011 pp. 842–867
- Vermeulen, Pieter, “The anthropocene”, dins Mads Rosendahl Thomsen i Jacob Wamberg (eds.) The Bloomsbury Handbook of Posthumanism, London: Bloomsbury Academic 2020, pp. 59-70