El posthumanisme constitueix una crítica radical a l’humanisme i una nova manera de concebre el subjecte humà. Es considera que l’humanisme tradicional ja no resulta apropiat per entendre l’ésser humà tal com es troba estretament enxarxat amb tot el que l’envolta, ja siguin altres éssers vius, el medi o les tecnologies. El posthumanisme és ontologia perquè representa una particular manera d’entendre la realitat. És epistemologia perquè coherentment a aquesta manera particular d’entendre la realitat, aposta també per una particular conceptualització de com s’accedeix al coneixement. I al mateix temps, el posthumanisme també implica un determinat posicionament ètic.
El futur de les humanitats demana una reformulació, replantejament o àdhuc superació del mateix pensament humanista del qual han sorgit. El posthumanisme constitueix una resposta a la denominada crisi i inherent pèrdua de rellevància de les humanitats (Braidotti, 2015). Constitueix un important repte epistemològic per a les ciències socials i humanes pels esquemes alternatius de pensament que desenvolupa.
No s’ha de confondre posthumanisme amb transhumanisme. Tot i que ambdues perspectives comparteixen espais en allò que s’ha anomenat la condició posthumana, la primera es basa en una crítica deconstructiva de l’ontologia i valors humanistes mentre que la segona consisteix en aquella filosofia que advoca per l’ús de les noves tecnologies per superar les limitacions biològiques dels éssers humans. No són el mateix car el transhumanisme es continua aferrant als vells valors humanistes que entenen l’ésser humà com un actor autònom, plenament conscient i intencional i amb una superioritat inherent que el situa en el centre de la creació. Quan parlem de condició posthumana sovint pensem en la figura del cíborg. El posthumanisme també té a veure amb les implicacions dels éssers humans amb les noves tecnologies, però no és només això, ni és el més important per caracteritzar o exemplificar la condició posthumana. El que és realment important és la consciència que no som allò que el vell humanisme creia que érem. No som actors autònoms, ni plenament conscients i intencionals, i es considera com a superada aquella màxima de Protàgores segons la qual l’ésser humà és la mesura de totes les coses.
El posthumanisme es mostra extremadament crític amb la idea d’entendre la humanitat en termes antropocèntrics, essencialistes i segons el pensament racional de caire cartesià. Amb aquests enfocaments, la visió que tenim de l’ésser humà experimenta una profunda transformació. Dins de l’ontologia de caire no dualista que caracteritza el posthumanisme, és a les relacions abans que a les entitats a allò que s’atorga una major importància. S’entén que les entitats o categories elementals no antecedeixen les relacions sinó que es constitueixen a partir de relacions. De fet, no som essències, som el resultat d’un joc infinit de relacions. Les entitats són moments concrets d’un constant fluir que es va construint en un complex espai relacional. D’aquesta manera, el posthumanisme ens ajuda a entendre’ns dins d’un contínuum amb tot el que ens envolta, totalment interrelacionats, més que no pas com a unitats discretes i desconnectades.
- Braidotti, Rosi, Lo posthumano, Barcelona: Gedisa, 2015