El posthumanisme es caracteritza per tres trets fonamentals:
I. Postantropocentrisme
II. Ontologia no dual
III. Relacionalitat
En el posthumanisme conflueixen diverses idees que s’han anat arrossegant molt especialment des de les darreres dècades, però que entronquen amb línies filosòfiques anteriors. Es recull la visió monista del món de Baruch Spinoza per a qui solament hi ha una única substància a l’univers – Déu o la natura- idea que també es troba a la base del materialisme de Deleuze i Guattari. Es connecta amb la crítica vers l’humanisme que ja expressava Friedrich Nietzsche que l’entenia com una versió secular del teisme i assumeix moltes de les crítiques que s’han efectuat a la caracterització de l’humà a través de l’antihumanisme manifestat per filòsofs com Heidegger i Althusser, i també pel postcolonialisme.
El posthumanisme, tot nodrint-se del pensament postmodernista i postestructuralista (Derrida, Foucault), fa del descentrament del subjecte un dels seus pilars. En aquest camp intel·lectual conflueixen diferents corrents derivats del gir ontològic de les humanitats que també tenen a veure amb les teories no representacionals (Thrift, 2007) i amb el gir afectiu (Clough i Halley, 2007), enllaçant així mateix amb propostes teòriques tan diverses com l’actor-network theory (Latour, 2008), el perspectivisme (Viveiros de Castro, 2010), aportacions de la filosofia de la tecnologia (Verbeek, 2011), del corrent filosòfic de l’Object-Oriented Ontology (Harman, 2018), els estudis inter-espècies (Kirksey i Helmreich, 2010; Livingston i Puar, 2011) o el corrent feminista dels nous materialismes (Coole i Frost, 2010), entre d’altres.
1
Postantropocentrisme. Som els éssers humans els reis de la creació? Al llarg de la història de les humanitats hom ha hagut d’esdevenir conscient de tot allò que l’impedeix intentar entendre l’altre. La superació de l’etnocentrisme fou el primer gran cavall de batalla en aquest sentit. Posteriorment, el fet de prendre consciència de l’androcentrisme, tant de la societat en general com de la ciència en particular, revelà que calia trencar la pregona crosta androcèntrica per assolir un coneixement més acurat del que és l’ésser humà. Ara, sense que ni l’etnocentrisme ni l’androcentrisme es puguin considerar completament superats, el posthumanisme ens demana anar encara més enllà. Sabem que el que cal canviar és la nostra manera antropocèntrica d’entendre la vida i la realitat en general.
2
Avui sabem que cal canviar la nostra manera antropocèntrica d’entendre la vida i la realitat en general. L’antropocentrisme es caracteritza per entendre a l’ésser humà com a mesura i centre de totes les coses. Mitjançant l’humanisme tradicional es produeixen estructures de subjectivització que ens naturalitzen als humans com a éssers ontològicament diferents i eternament superiors, cosa que justifica moralment el domini i l’explotació. Això té conseqüències importants.
3
Primera conseqüència. Es cau en l’especisme, a partir de la idea de l’excepcionalitat humana que considera els humans com l’única espècie que ha de ser objecte de consideració moral.
4
Segona conseqüència. Es construeix un model ideal d’ésser humà: blanc, home, educat, amb un cos sa, ni infant ni vell, sense mancances econòmiques… Els que no entren en aquests esquemes són infravalorats. La història ens ho ensenya: esclavatge, opressió de la dona, etnocidis, crims eugenèsics…
5
Tercera conseqüència. Es considera l’ésser humà com a agent autònom, una manera d’emmascarar la realitat, car, de la mateixa manera que com qualsevol altre element del cosmos, els humans són només comprensibles dins d’una complexa xarxa de relacions.
6
La idea d’agència. Una de les principals conseqüències de superar l’antropocentrisme és el fet d’alliberar la idea d’agència. Des de la perspectiva humanista, s’entén l’agència com una innata característica d’un subjecte intencional i lliure. En el posthumanisme no es fan distincions absolutes entre humans i no humans amb relació a l’agència. Per aquesta raó, hom parla també d’agència distributiva en el sentit que la possibilitat d’exercir agència no ha de ser confinada als seus portadors tradicionals -els humans- sinó que ha d’ésser entesa com una propietat de tots els cossos, siguin orgànics o inorgànics.
7
No-dualitat. L’humanisme es caracteritza per basar-se en una ontologia de caire dualista, això que anomenem dualisme cartesià o kantià. Entén el món constituït a partir de categories radicalment diferents: material/immaterial, subjecte/objecte, ment/cos, cultura/natura, home/dona, etc. Dualitat és la idea que l’experiència es compon de dos ingredients, ment i matèria, una part que coneix i una altra que és coneguda. El fet de creure en una rígida separació entre observador i observat és dualisme. Andrew Pickering (2008) denomina aquesta ontologia de caire dual l’ontologia de la dominació. És la que justifica l’explotació, ja sigui del planeta, dels animals o d’altres éssers humans. El pensament posthumanista intenta superar aquest dualisme.
8
El pensament oposicional de tot dualisme fa que desaparegui tot allò que es troba entre els dos pols de les dicotomies que s’estableixen. A més, no es limita a ésser un mer exercici taxonòmic, sinó que molt sovint implica valoracions. Sols cal pensar en oposicions tan relatives com sota/a dalt, dreta/esquerra, més/menys, com també les més concretes com alt/baix, blanc/negre, masculí/femení, autòcton/estranger, etc. Es fan correspondre fàcilment i automàticament amb oposicions de valor tals com superior/inferior, bo/dolent o millor/pitjor.
9
En la mirada no-dualista del posthumanisme es considera que l’objecte i el subjecte es determinen l’un a l’altre car emergeixen simultàniament, i s’atorga la deguda importància a l’in-between, a l’espai entremig que resta entre categories polaritzades. Això li facilita la tasca de desconstruir sòlides jerarquies sorgides arran del binarisme humanista que, entre moltes altres conseqüències, han servit per donar peu a conglomerats ideològics amarats de sexisme, racisme o especisme.
10
Relacionalitat. En el posthumanisme, les relacions van abans que les entitats. No hi ha essències, no hi ha entitats o categories elementals que antecedeixin les relacions. Les coses no entren en relació, ans n’esdevenen mitjançant les relacions. Això implica que allò que distingeix un subjecte d’un altre, o un subjecte de l’objecte o un objecte d’un altre objecte són les relacions mútues que mantenen més que no pas la seva essència o natura. De fet, no som essències, som el resultat d’un joc infinit de relacions.
- Clough, Patricia Ticineto i Halley, Jean (eds.), The affective turn: Theorizing the social, Durham: Duke University Press, 2007
- Coole, Diana i Frost, Samantha (eds.), New Materialisms: Ontology, Agency, and Politics, Durkham & London: Duke University Press Books, 2010
- Harman, Graham, Object-oriented ontology. A new theory of everything, London: Penguin Books, 2018
- Kirksey, S. Eben i Stefan Helmreich, “The Emergence of Multispecies Ethnography”, Cultural Anthropology 25/4, 2010, pp. 545-576
- Latour, Bruno, Reensamblar lo social, Buenos Aires: Manantia, 2008
- Livingston, Julie i Jasbir K. Puar, “Interspecies”, Social Text 29 1/106, 2011, pp. 3-14
- Pickering, Andrew, “New Ontologies”, dins A. Pickering i K. Guzik (eds.), The mangle in practice: science, society, and becoming, Durham, Duke University Pres, 2008, pp. 1-14
- Thrift, N., Non-Representational Theory: Space, Politics, Affect, London i New York: Routledge, 2007
- Verbeek, Peter-Paul, Moralizing technology: Understanding and designing the morality of things, Chicago: Chicago University Press, 2011
- Viveiros de Castro, Eduardo, Metafisicas canibales: Lineas de antropologia postestructural, Buenos Aires: Katz, 2010.