Introducció: Quins són els altres animals?
En l’art com en la filosofia, l’altre animal juga una funció de tall en els nostres conceptes habituals, polaritzant les divisions entre l’ésser humà i el no humà, entre l’imaginari i el real, entre la forma i la matèria. El concepte d’animal actua com un forrellat teòric que protegeix aquesta distinció jeràrquica obsoleta i nefasta entre els regnes de l’ésser humà, l’animal, el vegetal i el mineral. Els que s’entossudeixen a caracteritzar l’altre animal com a no humà, com l’ésser viu en oposició a l’animal humà del qual separa la raó, la consciència, el pensament, la societat, l’emoció i el sentiment, mantenen aquesta distinció arcaica, políticament perillosa, inacceptable, i des de la perspectiva posthumanista teòricament superada que continua tenint efecte a l’hora d’excloure o de conferir a la part dominant una suposada identitat pura, sense barreges, colonialista i imperialista.
L’altre animal amenaça els límits dels nostres conceptes humanistes i, atès que els sotmetem a una crítica rigorosa, desenvolupa un paper oposat al d’una maquinària teòrica resistent, que permet explosionar els conceptes tradicionals amb relació a una preeminència de l’animal humà sobre tots els altres animals, incloent-hi els éssers inferiors i les dones. Els altres animals posen en relleu la nostra intolerància: Els preferim similars, antropomorfitzats al nostre albir, a la nostra escala de percepció, i si és possible en l’estat individual. Es tracta d’una mena de ceguesa produïda per un prejudici antropocèntric mil·lenari.
És comprensible que faci mal renunciar a la idea antropocèntrica, el fet de creure’s que l’animal humà que és el centre de l’univers, però la ciència aporta evidències que, precisament, l’ésser humà és un animal més entre totes les espècies del planeta. La seqüenciació genòmica demostra que compartim el 99% dels nostres gens amb ximpanzés, el 90% amb rates, el 50% amb la mosca del vinagre i el 20% amb la majoria de vegetals. L’evidència científica mostra que els animals humans són massa similars a la resta d’animals, cosa que posa de manifest la continuïtat orgànica interespècies.
1
La categoria de persona dels altres animals. Cecília és una ximpanzé que va néixer en captivitat i va passar vint anys a la “seva” gàbia sense conèixer res més. Una jutgessa argentina va declarar Cecília, el 2016, subjecte de drets no humana i gràcies a aquesta sentència pionera, Cecília va poder abandonar el zoològic de Mendoza (Argentina), i des d’abril de 2018 viu en semillibertat al Santuari dels Grans Simis de Sorocaba (Brasil). La història de Cecília és molt important perquè és la primera vegada que un animal no humà ha estat reconegut com un subjecte de drets. Aquesta complexa situació presenta tres àmbits d’interacció: jurídic, científic i filosòfic.
2
En el llenguatge col·loquial s’utilitzen els termes “persona” i “humà” com a sinònims encara que no siguin exactament el mateix. El significat de “persona” ha estat en el debat perpetu durant segles. En els temps moderns va ser Locke qui va definir el terme, remetent-lo a un ésser intel·ligent, amb raonament i sentit d’identitat, tot significant amb això un ésser que té autoconsciència de si mateix, del seu passat i del seu futur, com va explicar Peter Singer en el seu assaig Alliberament animal.
Mitjançant el concepte de “persona” s’atorga rellevància moral als animals humans, se’ls concedeix drets, però això és problemàtic perquè no tots els éssers humans compleixen les característiques precises (intel·ligència, raonament, sentit de la identitat, autoconsciència, etc.). Per exemple, no està clar que els fetus siguin persona ni els malalts en coma irreversible. Singer afirma que és possible determinar qui és humà amb proves genètiques, però la qüestió de si és o no una persona i els drets que tenen per ser-ho, no es resol amb una anàlisi científica, sinó amb argumentacions filosòfiques.
3
Avui en dia, els animals no humans continuen sent considerats coses, “béns mobles”, en els codis civils de molts països, de manera que se’ls apliquen les lleis de propietat, desconsiderant absolutament llurs interessos com éssers sentients. Una organització pionera en la lluita per reconèixer la qualitat de persona als no humans és el Projecte Gran Simi que brega per ampliar els drets que protegeixen a les humanes, incloent-hi els grans simis de quatre espècies: ximpanzés, goril·les, bonobos i orangutans.
4
Tramat de parentius animals. Generar relacions de parentiu sempre és una qüestió important per als éssers humans, però quan aquestes relacions afecten altres animals, la situació adquireix connotacions particularment significatives per la singularitat que presenten per al col·lectiu humà. Haraway (2016) explica que Marilyn Strathern (1992) va ser qui li va ensenyar que parents, en anglès britànic, originalment es traduïa com relacions lògiques, transformant-se al segle XVII en membres de la família. Relacions lògiques, de parentiu que són les que s’estableixen amb aquells altres animals amb els quals es comparteix la vida i la seva experiència.
Haraway (2016) afirma que hem de treballar amb el biòtic (amb altres animals, humans o no i amb vegetals), amb l’abiòtic (allò que no és producte d’éssers vius, amb els factors climàtic, geològic, geogràfic, etc., presents en el medi ambient i que afecten els ecosistemes) i des d’una perspectiva de treball col·laboratiu (making-with) més que no pas individualista (self making). És el que Haraway anomena Chthulucè, on els animals humans i altres animals estan inextricablement units en pràctiques tentaculars (Haraway, 2016).
5
La recreació del terme parent té una lògica que permet reformular el seu contingut: tots els éssers humans són parents, en un sentit profund, des dels seus orígens remots. Els nostres avantpassats estableixen precedents que ens articulen amb els altres animals. Fer parents o establir parentiu amb altres animals no hauria de ser estrany, fins i tot sorgeix terminologia per anomenar les vinculacions que es deriven de les relacions actuals, termes com parentinnovador (kinnovator) referit a la persona que crea un tipus de família no convencional, la parentinnovació (kinnovation) que significa el parentiu que innova, assenyala Haraway (2016), citant Lizzie Skurnick (2015). Skurnick proporciona nous termes per canviar el nom del món d’una manera que s’adeqüi a les necessitats de les noves formes socials, des d’una visió posthumanista. Són termes que van més enllà dels dispositius que emmarquen la família occidental de la manera que la coneixem i interpretem avui en dia. Amb la nova terminologia s’obre l’horitzó del parentiu per incloure els altres animals i amb ells crear relacions d’afinitat imprevistes, duradores, estables, admirables i exuberants. Aquí rau la innovació: en el reconeixement i la inclusió.
6
Bioart i art contemporani. El lent camí de l’especisme antropocèntric cap a la seva desaparició presenta diverses raons, entre elles la que es troba en la transformació del sentit d’allò que l’art considera un objecte d’interès, especialment en com interpretar-lo i tractar-lo en relació amb els altres animals. El component imprescindible inherent a aquest tipus de pràctica artística hauria de ser l’ètica i la consideració dels éssers sentients que correspon a tots els éssers vius. Una expressió artística connectada amb algunes de les especificacions anteriors és el bioart, terme encunyat per Eduardo Kac (Bio Art, bio-art) el 1997, per anomenar l’aparició de pràctiques artístiques contemporànies que empren la vida i els éssers vius tant com a mitjà que com a tema (Zurr i Catts, 2003: 1), enllaçant art, biologia i tecnologia.
7
El bioart mostra el paper que ha jugat la natura a l’hora d’abordar la unió entre art i vida en l’art contemporani, des de l’exploració de comportaments relacionats amb l’ús de materials naturals per realitzar obres artístiques fins a projectar les relacions art i natura des de l’ecologia, que abasta no només la biologia, sinó també el fet polític i social.
8
La diferència entre transhumanisme i posthumanisme es reflecteix també en el treball artístic que explora com les transformacions científiques i tecnològiques poden canviar la naturalesa de la biologia. Per establir una diferenciació entre una perspectiva i l’altra, podem interpretar que les pràctiques artístiques que susciten la transgressió de les fronteres biològiques, són típiques de l’art transhumanista. En canvi, les obres basades en la recerca de vincles biopolítics pertanyen a l’art posthumanista. L’espai que concerneix cada tipus de pràctica, que és alhora un espai que les vincula, pot ser allò que anomenem bioart. Una diferència assenyalada entre l’art transhumà i el posthumà és que, el primer, se centra a fomentar el debat al voltant del valor d’interrompre la continuïtat biològica a través de la tecnologia i la ciència, mentre que el segon (l’art posthumà) es preocupa de manifestar els efectes sociopolítics i la vinculació d’aquests canvis.
9
Més enllà del bioart, en l’art contemporani s’empren també animals vius dins de les seves propostes creatives. La introducció d’animals vius a la pràctica artística està connectada amb les tendències de mitjans del segle XX, com l’art povere, la performance, el happening, l’art ecològic, l’Aktionismus vienès o el land art (López del Rincón, 2015). Aquests corrents artístics pretenen que l’altre animal passi a formar part de l’obra. El resultat és que l’animal disposa d’un àmbit de vida i actuació ajustats a la capacitat d’interacció establerta per l’animal humà com a creador, com a summe faedor de la performance o de l’obra en si, però on s’ignora absolutament la característica d’ésser sentient de l’animal obligat a participar-hi. Les artistes argumenten sovint que a través del seu treball denuncien situacions, moltes de les quals es relacionen precisament amb els mateixos animals i com són (mal)tractats i interpretats socialment, creant però així una paradoxa difícil d’acceptar.
10
Entre les inèrcies que presenten els altres animals com a objectes disponibles per al seu ús, sense qüestionar els paràmetres ètics i morals que es deriven de l’utilitarisme, trobem models paradigmàtics que fusionen els conceptes d’art, estètica i utilitat mitjançant l’explotació d’animals que es consideren coses fabricades amb un propòsit únic: servir de carn per als animals humans. La legislació no els considera com a éssers que tenen valor per si mateixos i, per tant, estan a disposició dels usos més inversemblants i arbitraris generats per la ment humana com l’experimentació, la vivisecció i el seu ús en les pràctiques artístiques.
- Haraway, Donna, “Antropoceno, Capitaloceno, Plantacionoceno, Chthuluceno: generando relaciones de parentesco”, Revista Latonoamericana de Estudios Críticos Animales 3/1, 2016, pp. 15-26
- Skurnick, L., That Should Be a Word, New York: Workman Publishing, 2015
- Lopez del Rincon, D., Bioarte: arte y vida en la era de la biotecnologia, Madrid: Akal, 2015
- Strathern, M., After Nature: English Kinship in the late twentieth centur, Cambridge: Cambridge University Press, 1992
- Zurr, I., & O. Catts, O., “The Ethical Claims of Bio-Art: Killing The Other Or Self-Cannibalism”, Australian and New Zealand Journal of Art 5/1, 2004, pp. 167–188